Informació sobre la literatura de la postguerra


Poesia catalana contemporània
Universitat d'Alacant: base de dades d'autors valencians actuals
Apunts: la literatura de postguerra (xtec.cat)


Recursos d'aprenentatge i enmagatzament


Plataformes digitals.
Scribd: documents en xarxa


Poesia catalana contemporània:


Maria Beneyto i Cuñat

Maria Beneyto i Cuñat va nàixer a València, el 14 de maig del 1925. Poc després, la seua família es trasllada a Madrid, i allí va passar la seua infància. Van ser uns anys molt durs, per tal com el seu pare, que havia abandonat un treball i una posició estables a València amb la pretensió d'obrir-se camí a la capital de l'Estat com a autor teatral, no aconseguí d'estrenar-hi cap obra. En començar la guerra civil se'n tornaren a València, i la posguerra els fou encara més difícil: eren allò que hom anomenava "rojos"; a les dificultats anteriors s'afegia ara, doncs, la de pertànyer al nombre dels derrotats en el nou règim vencedor de la contesa.

Al cap d'uns anys, però, una herència vingué a alleujar la situació familiar, i aquest canvi va permetre a Maria Beneyto dedicar-se plenament a l'escriptura, com sempre havia desitjat. Cap als anys 50 va fer amistat amb un grup de poetes entre els quals hi havia Alejandro Gaos, Pla i Peltran i Ricardo Orozco, director, aquest darrer, d'una curiosa publicació, El sobre literario, que va acollir alguna col·laboració poètica de l'escriptora. En aquell temps va conéixer també Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp... Aquest la va animar a escriure en català, i li va publicar en la col·lecció "L'Espiga", de l'editorial Torre, el seu primer recull poètic en aquesta llengua: Altra veu (1952). En la mateixa col·lecció apareix, el 1956, Ratlles a l'aire, i el mateix llibre rep el premi "Ciutat de Barcelona" d'aquest any i és editat també en aquesta ciutat. Mentrestant, havia continuat escrivint i publicant poesia en castellà, amb un èxit notable.

A partir del 1958, la seua activitat literària es decanta majoritàriament per la prosa narrativa, per bé que encara traurà un llibre poètic, Vidre ferit de sang (1977), guardonat amb el premi Ausiàs March del 1976. A part de la seua no interrompuda producció castellana, en català publica, ara amb l'estímul de Manuel Sanchis Guarner, un recull de contes, La gent que viu al món (1966), i la novel·la La dona forta (1967), potser la més interessant de les que es van publicar al País Valencià en la dècada dels seixanta, i els personatges i l'ambient de la qual constitueixen un esbós de la societat valenciana d'aquells anys a través de la problemàtica de la dona sota el franquisme.
També ha escrit novel·la.


VEU PER A UN FILL NONAT
Fill meu remot, el no nascut de mare,
el no arrelat a aquesta carn de dona,
mai no engendrat, presència no viscuda,
jo et demane el silenci, jo no et cride...
He nascut massa vella. Vinc de l’ombra
i ja et portava al si l’ànima meua
quan la claror em va ferir els passos.
Vaig vindre amb tu, dual ja per a sempre.
Quin núvol vares ésser en els muscles
de la infantesa meua no esclatada!
(Ara et pregunte des de lluny per ella:
¿es va creuar amb tu, la vares veure?)
El nostre encontre —quan?— fon un misteri.
Jo somiava els braços de carn teua
com dues branques de dolçor pregona,
o com dos istmes de la llum quallada.
Però també et sentia fet cadena
al meu coll, fet d’amor que asfixiava.
Et sentia avançar cap al meu viure
interposat entre les veus dels altres...
I en mi romans, fet mur en l’invisible,
tancant la meua porta a l’abraçada,
gelós de l’home que podria dur-te
des del teu fons, des del llimac a l’aire.
Ai fill, ai mort, ai ànsia meua viva!
Què vols de mi, què dius que he de donar-te?
Quina animàlia ets dins de ma vida
devorant-me feréstec la tendresa?
Allunya’t ja de mi, fill de silenci,
deixa’m ja sola, sense pes, crescuda.
Als llimbs d’infants nonats, pot ésser trobes,
companya i aguardant-te, ma infantesa.



Enric Sòria

Enric Sòria va nàixer a Oliva (la Safor) el 1958. És llicenciat en Història per la Universitat de València. En l'àmbit professional, ha treballat, entre d'altres, com a corrector, traductor, professor de català i redactor. Com a escriptor, ha publicat els poemaris Mirall de miratges (1981), Varia et memorabilia (1984 i 1988, ampliada), guanyador del Premi València de literatura de 1983, El joc i el foc (1989), Compàs d'espera (1993) iL'instant etern (1999), Premi de la Crítica de l'IIFV i premi Carles Riba. D'altra banda, ha publicat els reculls d'articles Incitacions (1997) iL'espill de Janus (2000). És autor del dietari Mentre parlem: fragments d'un diari iniciàtic (1990), obra guardonada amb el premi Joanot Martorellde 1990, i el 2004 ha estat premiat amb el Carles Rahola d'assaig per La lentitud del mar (Dietari 1989-1996). També ha publicat l'assaig Trenta anys de cultura literària a la Safor (1959-1990) (1990). Així mateix, ha col·laborat en diverses revistes, com ara El Temps, Daina, L'Ullal, Paperso Saó. Juntament amb Heike van Lawick ha traduït La metamorfosi (1989) de Franz Kafka i Confessions d'un opiòman anglès (1995) deThomas de Quincey. La seua obra ha estat traduïda a diverses llengües.

Imprudent nostàlgia
Tornares a aquell pub on el vares conéixer,
mogut, em dius, per la imprudent nostàlgia.
No el vas trobar. I tot era més vell i més arnat.Et costà d'acceptar que aquell va ser l'indret,les taules i la música, l'espillen què el veieres per primera vegada.Allí la llum i la fràgil bellesa,aquell desert opac la vostra geografia.
El record en la nit és una au fugitivaque cap nom no conjura.

Preguntares per ell, en un intent banal
d'il·luminar les ombres.
El nou cambrer res no va saber dir-te'n.
En els seus ulls, però, veieres una llum
que va tornar a l'ombra el que a l'ombra pertany.
O potser, com tu dius, aquells ulls
foren l'única resta de l'antiga bellesa que trobares.

Així, imprudent i feliç,
poblaves l'escenari de nostàlgies futures.

Narrativa catalana contemporània:


Quim Monzó

Quim Monzó va naixer a Barcelona el 1952.Ha guanyat el premi Nacional de literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el de novel·la Prudenci Bertrana, el de novel·la El Temps, el Lletra d'Or, el dels Escriptors Catalans, el Maria Àngels Anglada, el Trajectòria i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga Serra d'Or.Ha escrit, amb Cuca Canals, els diàlegs de Jamón, jamón de Bigas Luna. Ha escrit El tango de Don Joan, amb Jérôme Savary.És col·laborador habitual del diari La Vanguardia.
Amb obres com: Vuitanta-sis contes (Uf, va dir ell, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians, El perquè de tot plegat i Guadalajara) (1999). Premi Nacional de Lliteratura de Catalunya 2000, Premi Lletra d'Or 2000