Joan Fuster

Vida:


Naix a Sueca , el 23 de novembre de 1922. La seva família és de procedència pagesa. La primera excepció n'és el seu pare, que aprèn l'ofici de tallista d'imatges, exerceix de professor de dibuix i és un destacat carlí de la comarca. Joan Fuster, no és un home de lletres per tradició familiar. Aquests paràmetres cronològics, geogràfics i familiars són rellevants de la seva obra posterior, i el singularitzen en el migrat panorama assagístic de les darreres èpoques.

El 1943 comença els estudis de Dret a la Universitat de València i combina els estudis amb la formació autodidacta que l'encaminarà cap a la via de crític i columnista d'ofici. Un any més tard, publica a l'almanac Las Provincias el primer article escrit en català: "Vint-i-cinc anys de poesia valenciana".

Del 1946 al 1956 codirigeix amb Josep Albi la revista Verbo. A partir del 1947, any que es llicencia en Dret, i durant uns anys, exerceix d'advocat a la seva vila nadiua, on residirà sempre. Paral·lelament fa col·laboracions periòdiques a la premsa, una de les facetes més constants de la seva producció: escriu per a València, Levante, Jornada i també per al setmanari barceloní Destino i per a algunes revistes catalanes que veuen la llum a l'estranger. A Mèxic, precisament, participa en la publicació d'un fascicle que es titula La literatura catalana a la Renaixença. Els seus primers llibres, però, són de poemes: Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). La poesia fusteriana, que recull després en el volum Set llibres de versos (1987), s'insereix en una línea existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric.

El 1954 el filòleg i editor Francesc de Borja Moll li edita a Mallorca l'assaig d'estètica El descrèdit de la realitat, amb el qual inicia una brillant carrera d'assagista de vasta amplitud temàtica, servida per un estil incisiu, d'adjectivació hàbil i precisa. Un altre aspecte de la seva obra, començat també aleshores, és el de l'erudició, la història i la crítica literàries, que alterna amb antologies de prosa. Fuster entra així en un procés personal de professionalització al mateix temps que es produeix tot un procés de comprensió de la realitat valenciana.

Una part molt considerable de l'obra de Fuster tracta de temes relacionats amb el País Valencià i, més concretament, amb les seves peculiaritats socials, polítiques i culturals. És un conjunt d'escrits que neixen de la posició moral i política, compromesa, de l'escriptor amb la seva terra i amb el seu temps. Al llarg de la seva trajectòria intel·lectual ha de vèncer diverses adversitats: censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d'ambient cultural propici, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià. Als anys seixanta la seva obra esdevé més incisiva i polèmica, i es converteix en un intel·lectual d'incidència frondosa i eficaç. Col·labora a El Correo Catalán (1961-66). El 1962 publica Nosaltres els valencians, llibre essencial per conèixer la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià, un autèntic revulsiu entre sectors immobilistes de la societat valenciana. Arran d'aquest llibre, l'autor és objecte d'amenaces i les falles de l'any següent culminen amb la "cremà" en efígie de Fuster. Jaume Pérez Montaner, estudiós de l'obra de Fuster, diu de Nosaltres els valencians: "La seva significació històrica ha estat tan remarcable que es pot parlar des de la nostra perspectiva actual d'un abans i un després d'aquesta obra en qualsevol referència a la cultura i la consciència nacional del País Valencià".

L'obra de Fuster, a més de ser diversa quant a temes, també ho és en tècniques i gèneres. Ha utilitzat sobretot la forma de l'assaig llarg (El descrèdit de la realitat, Les originalitats) però també l'aforisme (Judicis finals) i el dietari íntim (Indagacions possibles, Causar-se d'esperar). Dels escrits d'història i crítica literària cal destacar els estudis sobre sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla i Salvador Espriu. Com a historiador de la llengua destaca la col·laboració en el segon volum de la Història de Catalunya. Dels milers de pàgines que Fuster escriu, les Obres completes (Edicions 62) només en recullen una part mitjanament significativa.

El 1975 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

L'11 de setembre de 1981 sofreix un atemptat amb bomba a la seva casa que causa importants destrosses a la biblioteca i a l'arxiu.

El 1983 s'incorpora com a professor contractat a la Universitat de València per impartir-hi l'assignatura d'Història de la Llengua. El mateix any és distingit amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i un any més tard és investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1985 es doctora en Filologia catalana a la Universitat de València amb l'estudi i l'edició de La regla del convent de Sant Josep de València i el 1986 obté la càtedra de literatura a la Universitat de València.

Els darrers anys de la seva vida suspèn gairebé del tot l'activitat pública i més directament política, i es dedica a la investigació i a la càtedra universitària. Fruit d'aquest treball són els estudis aplegats a Llibres i problemes del Renaixement (1989).

És membre agregat de l'Institut d'Estudis Catalans, de la Institució Valenciana d'Estudis i Investigacions, forma part del Consell Valencià de Cultura, de l'Institut Valencià de Filologia i del consell assessor de la Biblioteca Valenciana, i és promotor i president d'Acció Cultural del País Valencià (1978) i president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

Mor a Sueca el 21 de juny de 1992. A títol pòstum el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana i la Universitat Jaume I organitza actes en homenatge seu. Les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d'un premi d'assaig que porta el seu nom.

El 1995, la Generalitat Valenciana signa amb l'Ajuntament de Sueca un conveni per tal de convertir la casa on va viure Fuster en un centre de cultura i d'estudi en memòria de l'escriptor.

Obres:


Poesia


  • Sobre Narcís. València: Torre, 1948.
  • Ales o mans. València: Torre, 1949.
  • Tres poemes. Alacant: Verbo, 1949.
  • Va morir tan bella. València, 1951.
  • Terra en la boca. Barcelona: Barcino, 1953.
  • Escrit per al silenci [il·lustracións de Joaquim Michavila]. València: Institució Alfons el Magnànim, 1954.
  • Set llibres de versos. València: Eliseu Climent, 1987.

Crítica literària o assaig
  • La poesia catalana fins a la Renaixença. Mèxic: Edicions Catalanes de Mèxic, 1954.
  • El descrèdit de la realitat Ciutat de Mallorca: Moll, 1955 / Alzira : Bromera, 2000.
  • Pàgines escollides de Sant Vicent Ferrer. Barcelona: Barcino, 1955.
  • Les originalitats. Barcelona: Barcino, 1956 / Alzira : Bromera, 1999.
  • La poesia catalana. Palma de Mallorca: Moll, 1956.
  • Figures de temps. Barcelona: Selecta, 1957 / València: Alfons el Magnànim, 1991.
  • El món literari de sor Isabel de Villena [conferència pronunciada amb motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de "Lo Rat-Pena", el dia 17 de juny del 1957]. València: Lo Rat Penat, 1957.
  • Indagacions possibles. Palma de Mallorca: Moll, 1958.
  • Judicis finals. Ciutat de Mallorca: Moll, 1960 / València : Universitat de València, 2003.
  • Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler. Barcelona: Aedos, 1961 / Barcelona: Edicions 62, 1991.
  • Poetes, moriscos i catalans. València: Estel, 1962 / València: Eliseu Climent, 1986.
  • Nosalrtes els valencians Barcelona: Edicions 62, 1962 (2001, 20a ed.).
  • Qüestió de noms. Barcelona: Aportació Catalana, 1962.
  • El bandolerisme català II: la llegenda. Barcelona: Aymà, 1963.
  • Diccionari per ociosos Barcelona: Editorial A.C., 1964 / Barcelona: Edicions 62, 2001 (13a ed.).
  • Raimon. Barcelona: Alcides, 1964 / Barcelona: La Magrana, 1988.
  • Causar-se d'esperar Barcelona: Editorial A.C., 1965.
  • L'home, mesura de totes les coses. Barcelona: Edicions 62, 1967 (1992, 2a ed.).
  • Combustible per a falles. València: Garbí, 1967 / Alzira: Bromera, 1992.
  • Examen de consciència. Barcelona: Edicions 62, 1968.
  • Consells, proverbis i insolències. Barcelona: Editorial A.C., 1968 / Barcelona: Edicions 62, 1992 (2a ed.).
  • Heretgies, revoltes i sermons: tres assaigs d'història cultural. Barcelona: Selecta, 1968.
  • Babels i babilònies. Ciutat de Mallorca: Moll, 1972 / Alzira: Bromera, 1998.
  • Literatura catalana contemporánea Barcelona: Curial, 1972 (1988, 8a ed.)
  • Exploració de l'ombra. Barcelona: Polígrafa, 1974.
  • Contra Unamuno y los demás. Barcelona: Península, 1975 (1998, 2a ed.)
  • La decadència al País Valencià. Barcelona: Curial, 1976.
  • Un país sense política. Barcelona: La Magrana, 1976 / Alzira: Bromera, 1995.
  • Contra el noucentisme. Barcelona: Crítica, 1977.
  • El blau en la senyera. València: Eliseu Climent, 1977.
  • Destinat (sobretot) a valencians. València: Eliseu Climent, 1979.
  • Notes d'un desficiós. València: Almudín, 1980.
  • Indagacions i propostes: assaigs, diaris, aforismes. Barcelona: Edicions 62, 1981 (1998, 4a ed.)
  • Per a una cultura catalana majoritària. Barcelona: Fundació Jaume I, 1981.
  • Ara o mai. València: Eliseu Climent, 1981.
  • País Valencià, per què? València: Eliseu Climent, 1982.
  • Cultura nacional i cultures regionals dins els Països Catalans. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1983.
  • Sagitari. València: Diputació de València, 1984 / Alzira: Bromera, 1993.
  • Pamflets polítics. Barcelona: Empúries, 1985.
  • Punts de meditació: dubtes de la "transición". València: Eliseu Climent, 1985.
  • Llibres i problemes del Renaixement. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989.
  • El Ben enamorat i el mal enamorat. Barcelona: Edicions 62, 1991.
  • Textos d'exili. València: Generalitat Valenciana, 1991.
  • L'aventura del llibre català. Barcelona: Empúries, 1992.
  • Estudis d'història cultural. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, 1992.
  • Elogi del meu poble: Sueca, a la ribera del Xúquer [recull d'articles]. Sueca: Afers, 1993.
  • Contra el nacionalisme i altres textos. Barcelona: Barcanova, 1993
  • Contra el nacionalisme espanyol. Barcelona: Curial, 1994.
  • Papers d'exili. Barcelona: Curial, 1995.
  • Misògins i enamorats [reedició de les lectures de clàssics del XV]. Alzira: Bromera, 1995.
  • Breviari cívic [edició a cura de Josep Iborra]. Barcelona: Edicions 62, 1996.
  • Aforismes [introducció i propostes didàctiques d'Isidre Crespo]. Alzira: Bromera, 2000.
  • Raons i paraules.
Poemes


EL MATÍ I TU
Ara t'enrioles, i el matí es fa espès
de versos i espígol, de festa i ocelles.
Ara les mans teues esbullen poncelles,
i el matí es pentina amb galtes i oboès.
Ara entre els pollancres hi ha un clam sorprès:
t'has endut llur ombra sota tes parpelles,
i el matí s'hi esquinça, balb de llums novelles.
Oh els teus ulls dolcíssims, on mai no es pon res!
Ara, escuma rossa, entorn dels nostres passos
una primavera antiga es va desfent,
i el matí s'eixampla sobre cérvols lassos.
Tot se m'anuncia com una florida,
com una sang tendra que em cenyís breument.
I et tinc vora els llavis: què més és la vida?


TRES POEMES INÚTILS PER A DOS PINTORS
QUE VOLEN REINVENTAR EL MÓN
Hi ha els colors, el blau, cel, per exemple, i vermell,
i les irisacions del nàcar, i el verd de les fulles,
i l'escata dels peixos indefinible, i més indefinible
quan els peixos són servits a taula,
i els matisos de la pell d'una anca humana
(jove, és clar),
i els de l'interior del porc, tan suaus,
i allò que en diuen l'arc de Sant Martí,
i una cirera.
Són els Colors de la rutina: els de la Kodak mesocràtica
i
de la bestiesa.
L'avantatge dels pintors -dels "bons" pintors- és
que, desvergonyidament, es treuen de la mànega nous colors.
Són uns colors que contradiuen els colors,
el color d'un vol d'un albatros que ningú no ha vist mai,
el color de la mort o el de l'orgasme,
el d'una fel displicent, el del fum irritat,
la transparència de la mà damunt la cuixa,
la ingenuïtat d'una font o d'una sessió d'espiritisme.
El color,
alhora convencional i enigmàtic,
pot se inventat cada dia.

CINC INVOCACIONS
Tornes ja en nostra sang a ser com eres,
oh pàtria! Comencen dins la nit
a alçar-se fixament el mur i el crit,
i el cel enyora el colp de tes banderes.
Van recobrant el gust de les dreceres
els nostres peus amargs. El branc florit
s'hi estableix, com l'havíem pressentit.
Pertot desperten relles i fogueres.
Els rems, la pau, les roques poderoses,
els infants amb què et salves i vesteixes,
et reprenen. Oferts, som veritat.
Mare enmig de les tombes precioses,
tu ens anomenes un per un i ens deixes
la llengua plena del teu nom daurat.



Aforismes

-Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix
- Bon dia, lector amic, futur cadàver, futur no-res! Sit tibi terra levis! (Que la terra et sigui lleugera: inscripció habitual en les tombes de l’antiga Roma)
- La majoria d’edat arriba quan el fill comença a sentir compassió del pare. Diguen les lleis el que vulguen.
- Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.
- Com que no m’atrevesc a dir el que pense, m’esforce a dir el que hauria de pensar.

- Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.
- Tens un cos: aprofita’l!
- Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…
- La joventut és una cosa de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades.
- Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria.
- Escriure -fer literatura- és tot això que vostés diuen, i a més a més, una forma de venjança.

- Descriure és inventariar: una activitat subalterna, de notaris o novel·listes dolents.
- És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia.
- Em posa molt trist això d’estar escoltant com parla una persona intel·ligent i que no m’interesse gens el que em diu.
- M’acuseu de sarcàstic. I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribe a tolerar-me a mi mateix!
- El profeta, més que endevinar, provoca