Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. Recopila trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les transforma en literatura escrita en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant expressions. Com a lexicògraf es guanya un lloc de privilegi entre els fabristes més respectats i té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d'altres. De l'obra narrativa cal situar al capdamunt el "Cicle de Cassana", integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991).

Enric Valor i Vives neix a Castalla, comarca de l'Alcoià, el 22 d'agost de 1911, en el si d'una família de la petita aristocràcia rural. Estudia professorat mercantil a l'Escola de Comerç d'Alacant i la seva primera feina és en un centre de producció sabatera a Castalla. Després viatja a Mallorca, on organitza la Secció Jurídica Nacional de Fabricants de Sabates. Simultàniament estudia llengua i literatura catalanes de manera pràcticament autodidacta.

Als dinou anys comença a col·laborar a la revista satírica El Tio Cuc, des d'on impulsa l'adopció de l'ortografia de l'Institut d'Estudis Catalans. A Alacant, en proclamar-se la República, intensifica la tasca com a periodista, escriptor i activista polític. Funda l'Agrupació Regionalista Alacantina, de caràcter nacionalista, i fa de locutor a l'espai radiofònic d'aquesta agrupació. Al mateix temps col·labora regularment en la premsa nacionalista valenciana, com El Camí, El País Valencià i La República de les Lletres.

Durant anys, es dedica pacientment a recopilar rondalles de la tradició oral a les zones rurals de tot el País Valencià, i reuneix un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu. Tanmateix transcendeix la mera funció compiladora, i crea un món literari propi, amb el triple objectiu de reforçar-les de contingut valencià, de posar en joc un llenguatge expressiu i de convertir-les en peces literàries. Segons les seves pròpies paraules: "L'arreplega de les rondalles literaturitzades i publicades per mi, va ser molt treballosa. Es tractava ja d'un treball a cosa feta, emprés després de la Guerra d'Espanya, quan s'havien perdut molts costums, es degradava l'idioma i es perdia la memòria de moltes coses nostrades. Era necessari i indispensable interessar i interrogar persones generalment més velles que no jo, que haguessen abastat plenament aquell món de la darreria del segle passat i la primeria del present. Els contactes van ser molt diversos; la recerca molt fortuïta i desordenada. Un treball d'anys i de paciència."

Com a gramàtic, des de molt jove col·labora amb l'aportació de materials lèxics del valencià meridional per a la realització del Diccionari Català-Valencià-Balear, dirigit en aquell moment per Francesc de Borja Moll. També és el principal difusor de l'ortografia fabriana i defensor de les normes de l'Institut d'Estudis Catalans al País Valencià durant el franquisme, adaptant-les a la modalitat valenciana seguint el que Sanchis Guarner anomenava "policentrisme convergent". Títols com Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià (1977) i La flexió verbal (1983), entre d'altres, han sigut d'una gran importància per a l'ensenyament i la difusió de la llengua pròpia del País Valencià.

Després de la guerra participa activament en les tertúlies clandestines que van preparant l'ambient per al redreçament lingüístic i cultural del país, però entre el 1966 i el 1968 és enviat a la presó com a conseqüència de les seves activitats antifeixistes. Un cop lliure participa en la fundació de Gorg, la primera revista valenciana en català de la Dictadura, que només es publica tres anys per culpa dels impediments de la censura. Tot i així l'any 1973 fa un nou intent amb la revista Els Quaderns Gorg, que existeix només fins l'any següent. Mentrestant continua escrivint articles de tema catalanista i lliçons de gramàtica normativa als diaris d'Alacant i València.

L'any 1950 acaba la seva primera novel·la, L'ambició d'Aleix, que és censurada i no veu la llum fins el 1960. El 1980 inicia la trilogia "Cicle de Cassana", amb la publicació de la novel·la Sense la terra promesa, seguida per La idea de l'emigrant (1982) i Temps de batuda (1983).

Amb l'arribada de la democràcia, comença el reconeixement públic com a autor clàssic de les lletres catalanes i autoritat gramatical indiscutible. És nomenat membre de l'Institut de Filologia Valenciana des de la seva fundació (1978) i de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1986. És membre del Consell Assessor de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1987) i Soci d'Honor i Vicepresident pel País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. La Diputació de València li concedeix el Premi Sanchis Guarner (1983) i l'Ajuntament de València el Premi de les Lletres Valencianes (1985). L'any 1987 rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La Diputació d'Alacant convoca un premi de novel·la que porta el nom de l'autor i Edicions del Bullent un premi de narrativa juvenil. A partir del 1990 els homenatges empesos tant pel moviment de les Escoles Valencianes com, al principi, per la Generalitat Valenciana i molts ajuntaments, se succeeixen arreu. Com a conseqüència d'això, moltes places, carrers i escoles del País Valencià duen el nom d'Enric Valor. El 1993, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi i és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de València; també ho és per la Universitat de les Illes Balears (1998), per la Universitat Jaume I de Castelló (1999), per la d'Alacant (1999) i per la Politècnica de València (1999), entre moltes altres distincions honorífiques. Diferents institucions van dur a terme la iniciativa de proposar-lo per al Premi Nobel de Literatura.

Uns mesos abans de morir, en el discurs pronunciat durant la investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, l'autor va dir: "Davant de tot açò, cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l'ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d'altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d'un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l'idioma propi significa la mort cultural d'una pàtria".

Obra


Novel·la


Narrativa breu
  • L'experiment de Strolowickz. València: El Camí, 1931.
  • Rondalles valencianes. València: Torre, 3 vol., 1950-58.
  • Rondalles gironines i valencianes. Barcelona: Ariel, 1951.
  • Narracions de la Foia de Castalla. Barcelona: Barcino, 1952.
  • Meravelles i picardies. València: L'Estel, 2 vol., 1964-70.
  • Obra literària completa [Rondalles]. València: Gorg, 2 vol., 1975-76.
  • Narracions intranscendents. València: Fernando Torres, 1982.
  • Rondalles valencianes. València: Federació d'Entitats Culturals del País Valencià/Edicions del Bullent, 8 vol., 1984-88.
  • Rondalles valencianes d'Enric Valor. València: Gregal, 36 vol., 1985-87.
  • Narracions perennes. València: Gregal, 1988.
  • Rondalles valencianes d'Enric Valor. València: Tàndem, 8 vol., 1992-95.
  • Les velletes de la Penya Roja. València: Fundació Bromera, 2007.

Traduccions realitzades per l'autor/a
  • GARCIA, Sebastià: Els fonaments del País Valencià modern [Los cimientos del País Valenciano moderno]. València: Lavínia, 1968. [Del castellà]
  • MIRÓ, Gabriel: Anys i llegües [Años y leguas]. Paiporta: Denes, 2004. [Del castellà]
  • VOLTAIRE: L'ingenu [L'ingénu]. València: Gorg, 1974. [Del francès]

Obres traduïdes

Obres completes

Altres
  • Lea valenciano en diez días. València: Impremta Fermar, 1966. [Gramàtica i lexicografia]
  • Curso de lengua valenciana. València: Fermar, 1966. [Gramàtica i lexicografia]
  • Millorem el llenguatge. València: Gorg, 1971 / València: Tres i Quatre, 2 vol., 1979. [Gramàtica i lexicografia]
  • Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià. València: Tres i Quatre, 1977. (1988, 5a. edició) [Gramàtica i lexicografia]
  • Temes de correcció lingüística. València: Tres i Quatre, 1983.
  • La flexió verbal. València: Tres i Quatre, 1983.
  • Vocabulari fonamental [Amb E. Lleonard Valor]. Barcelona: Plaza & Janés, 1988. [Gramàtica i lexicografia]
  • Vocabulari escolar de la llengua. València: Carena, 1989.
  • Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes [Amb Rosa Serrano]. València: Tàndem, 1993.






FRAGMENT D'UNA DE LES SEUES RONDALLES



Rondalles valencianes
“Açò va anar i era un maset de serra on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava, preferentment, a la cria d’aviram. Gallines blanques, negres i favades, orgullosos indians, descomunals gramàntols, anglesets de llarga i empinada cua, llocades piuladores i estovades lloques. En fi, era el que sovint es veia voltant el maset i pels bancals veïns, on no deixaven estaca en paret.
El bo del cas és que la velleta coneixia cada un dels animalons que criava, i bé pot dir-se que els hauria pogut batejar i no confondre mai el nom de l’u pel nom de l’altre.
Va arribar un dia de maig que, allà a les deu del matí, va eixir la velleta a donar-los en l’era uns pessics de dacsa i una bona pasterada de segó cuit, com solia fer tots els matins a la mateixa hora.
–Pull, pull, pull! –va anar cridant.
I començaren les corregudes de l’aviram des dels quatre vents, els uns pujant ribes, els altres eixint de darrere de casa… I congriat com sempre al seu voltant, els llançà la dacsa i els deixà en terra la gaveta.
I heus ací què la va sorprendre: hi havia un mig pollastre, molt vistós i afinat, que no s’arrimava al tropell que formaven tots els altres embotint-se com qui diu de cap dins del segó cuit i furtant-se de davall les barbelleres els uns als altres els grans de panís.
–Què fas tu, que no menges? –s’estranyà la vella tot ahuixant-lo cap als altres. Però el mig pollastre va fer un ‘coc, coc’ força significatiu i encara es va separar més dels seus congèneres.
–I açò quin pollastre és? –va demanar-se a si mateixa la dona–. Est animalet no és meu!
Era de veres: no l’havia vist mai abans. Li va haver de donar quemenjar a banda, i, després, va preguntar en els masos veïns si se’ls havia perdut algun pollastre a mitjant fer, ni poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va saber donar raó.
El mig polastre va passar així algunes setmanes, forro, buscant-se-la ell tot a soles quan tenia fam i la masovera no es feia pro avant en el pinso. I un matí, a la punta de l’era, es va posar a escarbar en un petit femer que hi havia vora el clot del pallús. Escarbant escarbant, vinga d’escabar, la seua poteta va traure a relluir un bocí de metall. Amb el bec li va pegar quatre sobacades i, mig net, va veure que es tractava d’un diner.
–Quic-quiriquic! –va cantar aleshores alçant ensems la creta tot quant podia i posant-se de puntelletes–.
Jo sóc un mig pollastret
que escarbant un femeret
s’ha trobat un dineret.

I sense més ni més es fica la moneda en el seu bequet, i cap a la cort s’ha dit. Es gira i diu adéu al maset, tira senda avant i vinga de pujar comes i tossals i devallar barrancs i rambles i fer camí cap a cal rei. En quan en quan, soltava un sorollós ‘quic-quiriquic’ i cantava la següent cançó:
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que escarbant un femeret
m’he trobat un dineret.

En això arriba a uns plans tapats de boscos i herbassars i topeta amb el riu, el qual només el veu li pregunta:
–On vas, mig pollastre?
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que escarbant un femeret
m’he trobat un dineret.

Li contesta cantant el mig pollastre.
–Això si jo et deixe passar –fa el riu amb la seua veutota.
–Entra pel meu bec! –li mana el mig pollastre.
I zzzuummm!, comença a engolir aigua, vinga d’engolir-ne, i deixa el riu en sec, i ja el té tot dins la panxa!
Saltant i botant, llançant a l’aire les seues cançons i el seu joiós ‘quic-quiriquic’, seguix caminant.”
(”Història d’un mig pollastre”)