LITERATURA UNIVERSAL DE POSTGUERRA

Qué entenem per Literatura Universal?

Liter.jpg

La Literatura universal es l'estudi de les cultures i l'art de redacció d'aquestes. Segons les civilitzacions s'han desenvolupat. Els seus sistemes de comunicació escrita i oral han floretjat. En molts casos han alcansat técniques molt més avançades que de la simple necesitat de transmetre informació. L'idioma de per sí mateixa, convertint-se en mitjà de unificacíó al narrar els actes heròics, les llegendes i tradicions dels pobles. Alcançant la seua màxima expressió al cantar la bellesa de la llengua i els sentiments de qui la canta.



La literatura Espanyola després de la Guerra Civil .frasehh.jpg


ELS ANYS QUARANTA I CINQUANTA

Aquesta época va estar representada per la comèdia d'Alejandro Casalot per la novel·la "tremendista" de Camilo José Zela.

La fi de la Guerra Civil, 1939, suposà una ruptura cultural, un gran tall intel·lectual. A partir d’eixe moment,a Espanya es creen dos literatures: la de l'exili i la de l'interior, que pràcticament viuran incomunicades quasi fins als anys seixanta. La poesia és qui mes patix esta ruptura ja que existia un grup de poetes els del vint-i-set que ja havien publicat importants llibres i quasi tots ells trien l'exili.

És curiós constatar com alguns dels fenòmens que apareixen en la post-guerra ja es donaven en els anys anteriors a la contesa: adopció de formes mètriques tradicionals, com el sonet (Lorca, Alberti, Gerardo Diego, Luis Rosers), o l'aparició de la poesia religiosa (recordem la revista alacantina "El Gall Crisi", on va començar a escriure Miguel Hernandez). A partir de 1939 es produïx un empobriment d'esta rica tradició poètica i la poesia d'eixos anys podem caracteritzar-la per l'aparició de temes sacres o heroics i per l'allunyament dels corrents estrangers, tan present fins el moment.

Les fites més importants són l'aparició de la revista Garcilaso (1943), que defén una poesia neoclàssica, intimista i nacionalista encara que trobem en ella dos tendències, una que advoca per la poesia pura, l'art per l'art ,i una altra que recolza una poesia lírica. La revista es va caracteritzar per la seua retòrica vetla i per la seua insistència en formes clàssiques, com el sonet. El membre més representatiu d'este grup va ser José Agustín Goytisolo va veure així a estos "garcilasistas":

213926_amanecer.jpg

"És l'hora, van dir, de cantar els assumptes

Meravellosament insubstancials, és a dir,

El moment d'oblidar-nos de tot el que ocorre

I compondre vells versos, buits, sí, però, sonors,

Melodiosos com el llaüt,

Que adormen, que transfiguren,

Que calmen els ànims, quina barbaritat!"


Esta és la història, cavallers, dels poetes celestials, història clara i verdadera, i l'exemple de la qual no han seguit els poetes bojos que, perduts en el tumult, canten a l'home, satiritzen o amen al regne dels hòmens, tan passatger, tan fal·laç, i en la seua bogeria llancen crits, demanant pau, demanant pàtria, demanant aire verdader.

En 1944, un any important perquè Vicente Aleizandre publica "Ombra del paradís", Luis Cernuda "Com qui espera l'alba" i Dámaso Alonso "Fills de la ira". Llibre de poesia existencial i de crítica social, antecedents de la posterior poesia compromesa. Amb poemes tan importants com "Insomni".

En la novel·la, els vencedors trenquen amb la tradició anterior. Podem considerar que la història de la Novel·la Espanyola de la post-guerra s'inicia en 1942 amb la publicació de "La família de Pascual Duarte", de José Zela. Igual que "Fills de la ira", la dita novel·la posa de manifest el més sòrdid de la societat espanyola del moment. És una narració amb reminiscència clàssiques en la seua estructura i procediments narratius i té una clara relació amb la picaresca. Esta novel·la va ser qualificada de "tremendista", terme que va inventar Antonio de Zubiaurre i que designava al nou estil realista "que accentuava les tintes negres, la violència i el crim truculent, episodis crus i a vegades repulsius, zones ombriues de l'existència … respecte al llenguatge cruesa i, en alguna ocasió, una certa complaença en el groller".

external image 38_laforet4.jpg

En 1945, Carmen Laforet obté amb "Res" el primer Premi Nadal. La crítica de l'època ho va elogiar molt. La novel·la conta els recorreguts d'una jove, estudiant a la Universitat de Barcelona, en els primers anys de la post-guerra, que conviu amb uns familiars trastornats per la contesa. Així com els seus intents d'evasió, al relacionar-se amb els seus companys d'estudis, la qual cosa ens mostra un contrast de vides i la final insatisfacció de la protagonista, Andrea.

Una altra novel·la interessant és "El camí", de Miguel Delibes, publicada en 1950. En ella apareix un llenguatge nou i narra els records d'infància d'un xiquet, Daniel, en un xicotet poble castellà. Novel·la costumista i amb un final amb missatge conservador, perquè en la disjuntiva que se li oferix al protagonista d'anar a estudiar a la ciutat o seguir l'ofici de son pare, formatger, el capellà del poble respon amb esta frase: "La felicitat no està, en realitat, en el més alt, en el més gran, en el més apetitós, en el més excels; està a acomodar els nostres passos al camí que el Senyor ens hi ha assenyalat en la Terra. Encara que siga humil". Novel·la, de totes les formes, de molt agradable lectura i amb episodis realment, graciosos.

Al començament dels anys cinquanta apareixen quatre precioses novel·les. En 1951, Rafael Sánchez Maces publica "La vida nova de Pedrito d'Andía", que narra els anys escolars i els amors infantils d'un fill de la burgesia basca de començaments de segle. Eixe mateix any el seu fill Rafael Sánchez Ferlosio publica "Alfanhuí", una estranya novel·la plena d'imaginació i fantasia. I un any d'estant tradició nacional. Tres aspectes d'esta novel·la van passar després a incorporar-se a la novel·la social: la concentració del temps (dos dies i un matí), la reducció de l'espai (Madrid, el café) i el protagonista col·lectiu.



CAP ALS ANYS SEIXANTA

En els anys cinquanta i seixanta comencen a publicar un grup de poetes que ens proporcionaran els millors versos d'estos últims anys: Ángel Gonzáles, José M. Caballero Bonald, Alfonso Costafreda, José María Valverde, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma, José Ángel Valente, Francisco Brins i Carlos Rodríguez. Quasi tot ells començaren escrivint poesia social i passaren, prompte, a escriure uns versos mes irònics, més esteticistes. Són poetes amb una gran formació cultural.

external image luis-martin-santos.jpg

En la novel·la, 1961 és un any important, perque apareix "Temps de silenci", de Luis Martín – Santos. Aquesta tanca el camí de la tendència socialrealista i obri nous rumbs. Partint d'una concepció novel·lesca barojiana, Pedro, el protagonista, intel·lectual i investigador, renúncia a una activitat amb un cert futur i es refugia en l'autodestrucció.

En esta obra trobem una desmitificació sistemàtica de la realitat i una subversió dels valors utilitzats per la novel·la social per a produir una versió esperpèntica i desconjuntada. Tot açò narrat en un llenguatge innovador ple de neologismes, cultismes, perífrasi, interpolacions assagístiques. El major valor d'aquesta novel·la radica en haver aconseguit harmonitzar diverses troballes anteriors, a fi de trobar unes noves formes d'expressió més coincident amb la realitat del moment.

external image borges%20ygtb.jpg

Altres novel·les interessants són "La saga - Fuga" de J.B. (1972), de Gonzalo Torrent Ballester, que transcorre en un ambient fantàstic i està escrita en un to paròdic. "La veritat sobre el cas Savolta" (1975), d'Eduardo Mendoza, que és una mescla de subgèneres (novel·les d'aventures, eròtiques, policíaca) escrita amb una tècnica clàssica, la de la picaresca, novel·la de molt agradable lectura.

.

ULTIMES TENDÈNCIES

MVM.gif

Després de la mort de Franco es posa de moda la literatura de gènere: d'aventures, policíaca, eròtica, femenina, etc., potser perquè el lector estava cansat de la narrativa estructuralista i enfitat d'obres de tipus polític. El gust pels relats amb argument, on es narra aventures i successos, predominarà durant estos anys de la transició; així, es traduïx profusament a autors com Stevenson, Melville, Konrad i London. La literatura policíaca torna a reverdir, i a les versions de Hammett i Chandler, entre altres, s'uniran autors nacionals com Vázquez Montalbán ("La soledat del mànager", 1977; "Els Mars del Sud", 1979; "Assassinat en el Comité Central", 1981; "Els pardals de Bangkok", 1983; "La rosa d'Alexandria", 1984, i "El pianista")

.


WEBGRAFIA:
http://www.monografias.com/trabajos13/litpost/litpost.shtml
http://www.damisela.com/literatura/universal/index.htm
Imatges preses de Google.
Fet per: Laura Crespo i MªÁngeles Millán