Panorama actual.
Els escriptor més importants que hi haguè en el segle XX són Jaume Cabré,Quim Monzó i Sergi Pàmies.

Jaume Cabré i Fabré
Llicenciat en Filología Catalana per la Uiversitat de Barcelona, catedràtic d'ensenyament mitjà en excedència i professor a la Universitat de lleida, és membre de la Secció Filològica de L'institut d'estudis catalans.
Durant molts anys ha compaginat l'escriptura literària amb l'ensenyament. També ha treballat en el guionatge televisiu i cinematogràfic. Amb Joaquim maria puyal va ser el creador i guionista de la primera sèrie televisiva: La granja(1989-1992), a la qual van seguir altres títols com
Estació d'enllaç (1994-1998), Crims(2000) i les tvmovies La dama blanca(1987), Nines russes (2003) i Sara (2003).
Els inicis
Es dóna a conèixer amb dos llibre de narracions, Faules del mar desar (1974) i Toquem a morts (1977).
La seua primera novel·la, Galceran l'heroi de la guerra negra(1978) ja fa aparèixer el que seran temes recurrents de la seva obra: el poder i la condició humana. El personatge del bandoler Jaume galceran , ple de contradiccions, està dibuixat com un heroi malgrat ell mateix durant la Guerra del matiners (Segona Guerra Carlina).
La segona novel·la, Cam d'olla (1978), fa ressaltar un personatge ben diferent, la Barringa,Barringa, una exprostituta que ha establert una xarxa de relacions en el barri barceloní de Sant Antoni.
A El mirall a l'ombra(1980) apareix per primer cop la música i, en certa manera, la reflexió sobre el valor de la creació artística, que més endavant seran temes presents de manera constant.
L'any 1980 publica una obra de literatura infantil, la novel·la La historia que en roc pons no coneixía ,i un any més tard, un conte que porta el títol de El blauet.
La consolidació

Durant els anys 1984 i 1985 apareixen els tres títols que conformaran el Cicle de feixes i que treballava des de feia molts anys. El 1984 apareix La teranyina, història emmarcada en la Setmana trágica i que narra les vicissituds d'aquells moments però no a Barcelona sinó a la ciutat de Feixes, correlat literari de Terrasa. La lluita pel poder polític, econòmic, familiar, es reflecteix en els moviments dels diversos personatges de la família Rigau i dels altres personatges que viuen en aquesta novel·la.
El mateix 1984 apareix Fra junoy o l'angonia del sons, una novel·la de gestació lenta, com seran a partir d'ara les novel·les que publiqui Cabré, on, a més dels moviments subterranis del món eclesial de Feixes i del monestir de La rapita del qual el frare protagonista és confessor, la música hi té un protagonisme destacable. Alguns dels personatges de La teranyina i el món de Feixes també són presents en aquesta novel·la, que en certa manera n’és una continuació. Destaca la figura de Fra Junoy, una mena de víctima dels que tenen poder de manipulació.
El 1985 publica la "nouvelle" "Luvouski o la desraó " que és el punt final d'aquests personatges i famílies que han viscut en les altres dues novel·les. Aquest relat va ser publicat dins d'un llibre de narracions: Llibre de preludis, on la música encara hi és més present.
El 1984 va publicar la seva segona novel·la infantil: L'home de sau

La maduresa
El 1991 apareix Senyoria una novel·la sobre la corrupció judicial que emana del poder absolut i situada a la Barcelona de finals del segle XVIII. Si amb Fra Junoy va pintar una víctima, ara amb don Rafel Massó, el regent civil de l’Audiencia de Barcelona, pinta la figura del botxí, amb totes les seves pors i els seus egoismes.
L'ombra de l'enuc (1996) és una novel·la que relata els anys del final del franquisme, la transició i els anys posteriors des de la perspectiva de la generació de l'autor, personificada per Miquel gensana, el protagonista. Al mateix temps és una novel·la de reflexió sobre el fet creatiu i, especialment, el fet musical. L'estructura del relat està basada en la mateixa estructura del Concert per a violí i orquestra d’Alban Berg.
Mentre inicia la següent novel·la fa una incursió en altres gèneres. El 1999 publica El sentit de la ficcíó, un assaig sobre la creació literària, sobre l'escriptura, sobre la cuina de l'escriptor.
El 2000 hi ha un retorn al conte amb el llibre de relats Viatge d'hivern. Catorze històries relacionades entre elles per impulsos amagats. El lector va descobrint aquestes relacions a mesura que avança en els relats; i el lligam es manté malgrat que cada relat s'esdevé en llocs i èpoques ben diferents. És una mirada a l’Europa que no hem sabut construir de cap altra manera. L'any següent, el 2001, publica i estrena al Teatre nacional de catalunya, l'obra de teatre Pluja seca, on apareix el tema de la desvirtuació de la memòria històrica i sobre el fet que la història l'escriuen els vencedors. El drama comença al castell de Peníscola convertit en cort papal (veritable per a ells, cismàtica per a Roma) el dia que mor Benet XIII i el delmat col·legi cardenalici decideix nomenar un successor de qui a Roma titllen d’antipapa.
Les veus del pamano(2004), és la seva última novel·la per ara. Arrenca als anys quaranta, en un poble del Pallars sobirà i arriba fins als nostres dies. La memòria històrica, la impossibilitat del perdó, la por a l'oblit són alguns dels temes que apareixen en aquesta novel·la.
El 2005 publica el segon assaig: La materi de l'esperit sobre la lectura literària.

Açí teniu el trailer de les veus del pamano , una mini sèrie basada en la versió de Jaume Cabré que es va emetre per la televisió catalana l'any passat.

JAUME_~1.JPG


Quim Monzó

Joaquim Monzó i Gómez, conegut amb el nom artístic Quim Monzó, és un traductor i periodista en catalá nascut a Barcelona l'any 1952. Té també obra periodística en castellà.

Ha publicat un bon nombre de novel·les, contes i reculls d'articles, ha estat traduït a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. Les seves col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio) han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.
«
Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. Com Nabocov Monzó té una virtuositat que li permet de jugar desesperadament amb les paraules, i una dolorosa llança d'acer que perfora la màscara de les seves brillants plasenteries.
»
— Le monde,París.

Ha traduït bastants llibres d'autors extraners com Truman Capote entre altres.
Ha escrit, els diàlegs de la pel.licula Jamón, jamón.
Quim Monzó va escriure reportatges sobre , al començament dels anys 70. Ha escrit articles per diversos diaris, i actualment és col·laborador habitual de La vanguardia.
Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos premis, un de ells per L'udol del griso al caire de les clavegueres, el Premi de la Crítica Serra d'Or l'any per Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians, El perquè de tot plegat i Guadalajara respectivament, el Premi de Novel·la El Temps,per La magnitud de la tragèdia, el Premi Ciutat de Barcelona per El perquè de tot plegat, per Vuitanta-sis contes i el Premi Maria Àngels Anglada per Mil cretins.

La seua obra
L'udol del griso al caire de les clavegueres
  • Self Service
  • Uf, va dir ell
  • Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury
  • Benzina
  • L'illa de Maians
  • La magnitud de la tragèdia
  • El perquè de tot plegat
  • Guadalajara
  • Vuitanta-sis contes
  • El millor dels mons
  • Tres Nadals

Entrevista que li váren fer en Buenafuente.





Sergi Pàmies

Sergi Pàmies neix l'any 1960 a París. Viu fins els onze anys al barri d'immigrants de Gennevilliers. Durant deu anys, entre 1979 i 1989, treballa de comptable i porta una doble vida d'escriptor. Fins que, tres anys després de publicar el seu primer llibre, entra a la "prostituïda professió mediàtica". Des de llavors viu instal lat enmig dels engranatges de la màquina que segrega alguns dels mites més potents que ens tenen i entretenen, com la televisió o el futbol. Els transita, els contempla i els conjura amb l'únic recurs de la paraula efímera, que cristal • litza i que de sobte s'esvaeix enmig del soroll. Com més banal, previsible i absurda se li presenta la matèria primera, més revela Sergi Pàmies el revers, el miratge i la seva tendresa. N'hi ha que reclamen literatura d'idees amb els ulls en blanc, sense arribar ni a reconèixer la intel ligència en moviment, la intel ligència voraç i implacable, que menja de tot i no fa escarafalls a res.
Sergi Pàmies va publicar el seu primer llibre al setembre de 1986: El recull de contes T'hauria de caure la cara de vergonya, que va trobar continuïtat l'any següent amb una altra recull de contes titulada Infecció. En els contes, i fins i tot en les novel de Sergi Pàmies, el més important sempre és la primera frase. Després, tot es precipita per una cascada imprevisible i d'una lògica implacable i evident. La tensió de l'estil i la força del desplegament imaginatiu no tenen fissures. La superfície tensa i transparent del relat projecta veus i imatges nítides i d'una claredat que fa molt difícil no dir res que no estigui de més. Sergi Pàmies construeix les seves ficcions amb una aparent i deliberada manca de sofisticació que pot arribar a ser fins i tot ofensiva per als amants de la complicació programàtica o per a aquells per als quals llegir és una manera com una altra de sentir-se de manera momentània-i inútil-millors i més savis que els altres i que ells mateixos. Aquestes ficcions no es basen en l'efectisme de la sorpresa final sinó en la força d'un estil directe i eficaç, i en l'impacte d'una imaginació controlada al servei de tot tipus de registres: la tendresa, el sarcasme, la màgia o la sordidesa . Des del primer moment Sergi Pàmies es va mostrar especialment dotat per definir amb claredat una posició reveladora respecte als fets narrats (entre la ironia i la impassibilitat) i per construir amb habilitat i intel.ligència sèries de situacions inquietants. Sergi Pàmies no pertany a aquesta raça d'escriptors que tenen un "món", sinó a la dels que tenen una "mirada". La seva és una veu que veu, que es concreta en una escriptura analítica i precisa. La posició que fixa en relació amb el món que mira, un món regit per la poètica quotidiana de l'home gris del carrer, la defineix així el crític francès Patrick Rechichian: "Cap prejudici atura la seva mirada, això dóna a la seva escriptura, molt treballada , justa, calculadora, una eficàcia indiscutible ".
Els protagonistes dels relats de Sergi Pàmies són éssers solitaris, insatisfets, més aviat grisos, sense història, sense èpica, sense passat ni futur, atrapats en un present angoixant del qual intenten escapar. Es mouen enmig d'una jungla contemporània que veu aparèixer escletxes fantàstiques (vells que lloguen records, caixers automàtics amb consciència moral que es neguen a administrar els diners demanat, cares que literalment cauen de vergonya, plantes que només creixen quan se'ls diu mentides , fetus que es resisteixen a néixer fins que no hagi tornat el seu pare de la guerra ...) Circulen entre tot tipus de malentesos, llocs comuns i miratges publicitaris o periodístics, convertint la seva accidentada peripècia en un aprenentatge de la decepció. Sergi Pàmies treballa amb les màscares de la por. Els seus personatges es mouen entre la compulsió de la fugida i la de sostenir la mirada. Pàmies no escriu per filòlegs ni lletraferits: busca sempre els personatges i els temes que no estan habitualment en els llibres i gasta un tarannà antiintel · lectual que exaspera els culturalistes. Apunta les formes narratives contemporànies (cinema, publicitat, conte, televisió, ràdio ...) com a influències rellevants en la seva obra. En cap cas es reclama hereu d'una tradició literària.
El 1990 Sergi Pàmies publica la seva primera novel.la, La primera pedra. Es tracta de l'autoretrat d'un electricista i lampista que és suplent en el treball, en l'amor i en el futbol, però que en cap moment de la novel dóna senyals de patir per aquesta posició subalterna i d'entrada poc lluïda: no pretén ser titular . La primera pedra reuneix alguns dels episodis més rellevants d'un any de la vida d'aquest suplent. El contrast entre l'aparent mediocritat d'allò narrat i la manca de càrrega emocional negativa en la visió que dóna de si mateix és una de les claus de la novel.la. Zero a l'esquerra però no fracassat i en absolut amargat, el suplent que protagonitza La primera pedra narra situacions que van de la més hilarant comicitat a la més entranyable tendresa, amb una intensitat i un punt d'ironia que és la base de la lucidesa amb que s'accepta a si mateix en aquest curset accelerat per fer compatible el pessimisme amb un tipus de mitja felicitat anònima i gris.
Dos anys més tard Sergi Pàmies publica la novel L'instint (1992) En aquesta novel-irònicament definida com a "rurbana" -, Pàmies fa que passE alguna cosa allà on mai no passa res. Deixa sense electricitat un petit poble de muntanya i s'aplica a il.luminar literàriament allò que quedava en la foscor. Els personatges que no dormen, i també els que dormen, es mouen per la novel.la entre la desorientació i la intuïció; posen en circulació una multitud de reaccions, trobades i converses d'aparença irrellevant. Amb veu precisa i cara impassible el narrador registra tota mena de dades. No necessita passar la ficció pel sedàs de cap esquema narratiu ni de cap idea prèvia sobre allò que cal consignar o bé sobre quina és la millor manera de transmetre'l. D'aquí ve en bona part el joc irònic d'aquesta novel: del contrast que s'estableix entre el to i el contingut. Pot parlar d'espelmes, maletes o llibres com ho faria de persones amb raons i sentiments, o bé parlar d'un veí del poble com ho faria d'un motor avariat. Cruïlla d'històries mínimes que ni acaben ni comencen a la novel.la, L'instint incorpora informacions curioses, citacions, paràfrasis, dades o referències sobre qüestions tan diferents com la reproducció dels sementals, l'apagada de Nova York l'any 1977, el funcionament de les pastilles anticonceptives i les seves contraindicacions o bé els motius que van fer que Ursula Andress es fixés en Fabio Testi. L'autor juga a la seva habitual dissolució de l'alta cultura i la cultura popular: organitza els materials del farcit temàtic de la novel com si es tractés de les seccions d'un magazine.
La tercera novel, Sentimental (1995), part del tòpic de l'home que va a buscar tabac i no torna. La constant fugida endavant provoca una acceleració narrativa extrema, amb incendis, accidents i assassinats. En poques pàgines anem de Bruselas a Lisboa i d'allà a Rio de Janeiro. Tancat a les bodegues d'un vaixell el protagonista, que ha mort, reneix i es transfigura. La novel es transforma en un relat d'amor i després el protagonista és abduït per uns ens estranys i queda atrapat per sempre en un sofà. L'acumulació d'arbitrarietats i ruptures de convencions en un relat que oscil la entre la narrativitat detallada, la metafísica recreativa i l'anàlisi d'emocions recorda el gest narratiu de Jean Echenoz. Al final el protagonista es converteix en pura mirada, invisible i absent de la ficció, centrat en la matèria emocional que l'envolta.
La gran novel · la sobre Barcelona (1997) representa el retorn al conte després d'un cicle de tres novel. La novetat és la varietat de registres i formats, l'aparició d'un nou tipus de conte llarg, complex i aparentment digresivo. Comença en aquest recull l'abandonament del joc pel joc, del narrar a contrapeu de la convenció. Sergi Pàmies tendia sempre a evitar l'expansió autobiogràfica en els seus llibres. Es situava sempre lluny del que escrivia, però en els seus tres últims llibres escriu des d'una major proximitat.
L'any 2000 publica L'ultim llibre de Sergi Pàmies (2000), un llibre lúcid i intens, d'alt voltatge emocional. Invertint el títol d'un llibre d'Enrique Vila-Matas, es podria perfectament haver titulat: Fills amb fills. L'ultim llibre de Sergi Pàmies guanya en concentració i en concreció imaginativa, guanya també en amplitud de registres i de formats. El que en ell es compte només pot narrar de la manera que ens relata, les situacions i els personatges són més matisats, les escenes que es presenten contenen una tensió latent que esclata al final. El signe d'admiració que queda en suspens sota l'última línia resol l'interrogant d'interès i curiositat que s'havia obert al principi. Pàmies refina al màxim el seu art de constructor d'emocions. Enmig de mons ordenats i sense fissures, poblats d'homes professionals i solitaris que ho tenen tot controlat, amb calculadora, telèfon mòbil i cotxes d'alta cilindrada que travessen autopistes desertes, es produeix la irrupció implacable de l'atzar, la trobada inesperat, la frase fora de lloc que trenca barreres i dics de contenció.
L'escriptura de Sergi Pàmies és cada vegada més dura i mineral. La contemplació de temes com la mort o la malaltia apunten a l'intent de comprendre. La desolació i la tristesa que impregnen els contes no condueixen al masoquisme autocompasivo sinó al valor de dir i mirar als ulls al patiment i l'agonia. Hi ha en certa mesura una inversió de la catarsi clàssica: no es tracta de relats per adormir-se en la ficció i patir i plorar amb els protagonistes per tal que emergeixin i s'alliberin les emocions, sinó de projectar-les de manera detallada i gairebé hiperrealista, de contemplar serenament l'objectivació d'aquestes emocions. Els textos de Pàmies colpegen i demanen una lectura pausada i reiterada, glop a glop, però et tornen a la vida de vegades carregat d'una alegria salvatge i de vegades alliberat del pes dels falsos ídols i les mitges esperances que entelen el mirall. No hi ha autoajuda ni teràpia literària. Et deixa al descobert, a la intempèrie de l'estepa.
Aquesta escriptura necessària, cisellada, que parteix de la urgència expressiva, de l'emoció que s'imposa i que demana una veu que la contempli i li doni forma, ha aconseguit vehicular una reflexió veraç i lúcida sobre la mort i la malaltia, sobre la por i el sofriment, sobre la identitat, la literatura i la ficció. Si encara hi havia en els últims llibres de Sergi Pàmies alguna gota esporàdica de joc i d'enginy gratuït, no queda ja ni una a Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006). Tot en aquests contes treballa per destil ombres, objectivar abismes, emocions i posicions morals. Com passa en la millor poesia, les imatges, personatges i situacions són instruments per sintetitzar i construir el regust de la infelicitat, la separació, la por a la mort pròpia i aliena, el sentiment d'extrema provisionalitat ... Contes de tons foscos escrits a favor de la felicitat.
Sergi_Pamies__Foto_1.jpg"Normal. Tot és perfectament normal. Com que ploga a la tardor. Com que faça fred a l'hivern. Com que et repetisca un dinar a base de raves, all i pebrots. Quan ix al carrer, recorde que, atrets per la lluminositat de el meu somriure, se'm s'acosten venedors de loteria, harekrishnas, mormons, coloms, gossos abandonats, mosques ferides, fulles mortes i, finalment, un captaire. Li done un bitllet de mil i el abraçada, incrèdul encara, i, per no deixar-me arrossegar per l'optimisme que m'ha produït la visita al metge, torno a mirar la pantalla líquida del telèfon portàtil, a veure si tinc cobertura. Tot i que la tinc, cride igualment a casa per saber com està la nena, vaig interrogar la cangur i em costa creure que no hi haja cap novetat, que la meua filla se'l haja menjat tot. ( «Tot, tot?», insisteix) i que ara dorm com diuen que dormen els xiquets. I, després de penjar, m'adone que necessite aquest llast de responsabilitat, aquesta àncora de preocupació per a no deixar-me anar del tot, per no posar-me a volar, com si no volgués admetre que-malgrat els núvols que, entre dos gratacels, s'aproximen-val la pena viure, cantar a la dutxa , ajudar a obrir la porta de l'ascensor una dona que torna del supermercat carregada de bosses, olernos els dits abans i després de, donar conversa als taxistes, entrar a una botiga i provar-roba que no podem pagar, i escriure, encara que siga en una novel.la que es mor, encara que siga en una llengua moribunda. "